Parlem amb Mireia Bazaga, advocada i Secretària Jurídica del sindicat CGT de Catalunya, sobre el model d’externalització i precarització que s’està imposant en els grans equipaments culturals públics dels Països Catalans

Quines condicions de treball tenen les treballadores dels serveis subcontractats als centres culturals?

El model de contracte és de durada determinada, normalment d’obra o servei. Al principi, fins i tot es fan contractes per dies i es va donant d’alta i baixa la treballadora per, després, passar als contractes d’obra o servei, que es poden anar renovant durant anys. En ser contractes diaris, les persones que no estan disponibles el dia que els proposa l’empresa poden caure de la llista i només truquen les que sempre estan disponibles. Els salaris ronden els sis euros per hora. En alguns casos, les empreses ofereixen contractes en frau de llei i, sovint, no informen les treballadores dels seus drets laborals bàsics, com pot ser el dret de tenir vacances. A més, la darrera reforma laboral permet abaratir els costos de les treballadores i facilita l’acomiadament.

Quin perfil de treballadora busquen les empreses subcontractades per oferir els serveis als equipaments culturals?

Sol ser gent jove, amb titulació universitària –si pot ser, amb màster– i amb coneixements de diversos idiomes, encara que sigui per fer feines d’acomodadores o d’atenció al públic, que estan per sota de la seva qualificació. Normalment, les contracten just quan acaben la carrera perquè estan més disposades a acceptar qualsevol feina sense mirar gaire les condicions laborals.

Amb què s’empara legalment el model d’externalització de serveis al sector?

Les licitacions dels serveis de gestió laboral a empreses subcontractades estan regides per la llei de contractes del sector públic. Aquestes licitacions han de respectar la normativa laboral vigent: l’Estatut dels Treballadors, el salari mínim interprofessional i els convenis col·lectius corresponents. Teòricament, han d’estar subjectes a certes condicions ètiques, però es cometen vulneracions. Les ordenances municipals també poden servir com a marc per regular les condicions de les treballadores dels serveis públics externalitzats. La majoria d’empreses que guanyen els concursos per gestionar aquests serveis no tenen forma jurídica d’empresa de treball temporal (ETT), tot i que funcionen com a tals. Una ETT busca els treballadors amb els criteris que li demanen, mentre que aquestes empreses que gestionen els equipaments culturals fan la selecció i la gestió del personal directament, basant-se en criteris propis i sense cap seguiment de l’administració pública.

Què guanyen les administracions amb les subcontractes?

Bàsicament, abaratir costos. Aquestes empreses proporcionen personal laboral a un preu més econòmic que si fossin contractades directament per la institució. A vegades, aquest suposat criteri econòmic no es compleix: si el centre subcontracta cada servei a una empresa diferent, això suposa una forta despesa. Finalment, el que succeeix és que els serveis es privatitzen i, d’aquesta privatització, se n’aprofiten grups empresarials que, en moltes ocasions, tenen vincles amb el poder polític.

Quins avantatges tindria la contractació directa de les treballadores per part de les institucions públiques?Suposaria un increment salarial notable i tenir més garanties laborals. Quan contracten directament, les institucions públiques estan obligades a seguir el conveni col·lectiu aplicable dins el sector públic, que sol tenir unes condicions més favorables per a les treballadores. La contractació directa també permetria una millora de la qualitat del servei, ja que el mateix centre podria detectar millor les seves necessitats i seleccionar el personal més adequat.

La gestió cooperativa dels equipaments culturals podria ser un camí a explorar?

Això pot ser un perill. El fet que el centre sigui gestionat de manera pública garanteix que la selecció de personal es fa per concurs públic i s’eviten amiguismes. La cultura és un bé públic i tot el que l’envolta s’hauria de gestionar de manera pública. Les administracions haurien de tenir una responsabilitat clara respecte a la gestió d’aquests serveis i garantir unes condicions dignes a les treballadores que els duen a terme. El camí que caldria seguir hauria de ser, doncs, el de la municipalització.